.png)
El dimarts 18 vam fer la tertúlia amb la Núria Jiménez parlant al voltant de l’amor i els límits. Com sempre va ser molt enriquidor, us fem un resum pels que no veu poder ser-hi.
Per començar, la Núria ens va proposar escriure quin límit posàvem als nostres fills i filles per educar-los i després ens va convidar a compartir-ho. Llavors vam veure que coincidíem força ja que tots vam fer referència al respecte a l’altre, cadascú amb un matís diferent (respectar al germà, no pegar, no cridar ni insultar, respectar les necessitats dels pares…). Els límits ajuden a l‘infant a situar-se, a sentir-se segur, a tenir referències. Sempre parlem dels límits que posem als infants, però, nosaltres ens posem límits? Perquè si no és així pot ser una incongruència de cara als infants. Nosaltres fem coses que tenim molt integrades, si no donem una explicació als nostres fills i filles per ells els hi pot semblar arbitrari. No només aprenen els límits que els hi diem, sinó aquells que veuen, senten i aprenen de la nostra acció.
També va sortir el tema de què passa quan diferents persones de la família posen límits diferents. Sobretot es va parlar d’avis i àvies, però també d’estar d’acord amb la parella. Pel que fa al tema dels avis, es va comentar que quan estan amb nosaltres hem de deixar clar que els límits que posem són els que tenim decidits (quan estiguin sols amb els nostres fills ja posaran els seus). Si hi ha alguna descoordinació entre el que diem nosaltres o els avis cal deixar clara la diferència entre la persona i el fet de no estar d’acord. Explicar als nostres fills, sense desacreditar els avis, que nosaltres ho fem diferent. En aquest sentit, la Núria va comentar que era important que els infants tinguin clar quin lloc ocupa cadascú a la família (que l’avi no faci de pare, per exemple), ja que s’han vist casos on el nen no ho tenia clar i això li provocava un bloqueig que es manifestava en la dificultat d’aprendre a escriure, per exemple. Això ho continuarem tractant a la propera tertúlia del 2 de juny, parlant de la pedagogia sistèmica.
Per una altra banda, cal tenir clares les normes, però també cal escoltar les raons del nen o la nena abans de dir la nostra. Preguntar què ha passat? Per què ha fet allò? Per què vol allò ara? Cal estar atents, no precipitar-nos. A vegades, el fet d’escoltar-los ens pot fer canviar d’opinió i això no és negatiu si els ho expliquem.
Posar límits també és contenció. Cal educar abraçant amb les mans, la veu, la mirada. Pensar en quina reacció tenim quan una acció es repeteix, per exemple, quan posem un límit i el nostre fill no el compleix repetidament. Pensar en quina reacció tenim i quina seria la millor manera de fer-li entendre. Cal tenir en compte que els 3 anys és l’adolescència de la infància.
Finalment, la Núria ens va recomanar alguns llibres, i fer una biblioteca de llibres sobre infants, anar aportant cadascú algun títol i poder intercanviar-los:
- ¿Tienen los niños derecho a saberlo todo? De Françoise Dolto
- ¿Niños agresivos o niños agredidos? De Françoise Dolto
- ¿Dónde están las monedas? De Joan Garriga Bacardí (Conte sobre el lloc que ocupa cadascú dins la família)
- No hay padres perfectos
- Una col·lecció de llibres per edats de Clínica Tavistock de Londres
Per acabar, la Núria ens va fer escriure una frase que resumís el que ens havia aportat la tertúlia, allò que ens “emportaríem” a casa i, com podeu veure, el post-it que ens va passar per escriure-ho va quedar curt!